LES MANCANES

Les anècdotes dels xiquets i xiquetes quan comencen a parlar i s’equivoquen solen ser molt divertides. Ja de grans, els agrada que el pare i la mare els les conten  una i altra vegada... inclús, els agrada contar-les a ells o elles recordant aquells moments inoblidables...

 

Mentre esperava l’arribada dels pares que estaven treballant, el  xicotet Miguel anava amb la iaia totes les tardes al parc a menjar-se el berenar i jugar amb els gronxadors, el puja i baixa, el castell, els cavallets... juntament amb els altres xiquets i xiquetes que també els portaven les iaies o les mares que no treballaven.

 Miguel al.lucinava amb els jocs del parc, especialment amb els gronxadors.

-              Iaia, penta.

La iaia sabia que això volia dir que havia d’espentar-lo.

-              La iaia espenta a Miguel.

-              La iaia penta a Miguel.

L’altra cosa que emocionava especialment a Miguel en aquelles hores de parc, era el so de les campanes que ell veia grans i majestuoses dominant el campanar juntament amb un rellotge enorme que marcava l’hora. Miguel parava el joc y les mirava:

-              Mancanes, iaia....

-              Campanes... Miguel, campanes.... toquen les cinc i mitja... prompte vindrà mamà.

-              Vull anar a les mancanes, iaia.

-               El dia del patró es permet visitar el campanar. Els diré al papà i a la mamà que et porten.

En arribar les festes, el papà, la mamà i Miguel van eixir a passejar molt mudats i arreglats com tocava per l’ocasió. Es van trobar amb uns coneguts que portaven una xiqueta més gran, Maria.

-              On aneu?

-              A visitar el campanar – van dir els coneguts. - Se’n veniu?

-              Hi ha cent catorze escales estretes i empinades, Miguel és molt menut... – va dir la mare.

-              Pujar a les mancanes... Vull pujar a les mancanes... – va dir Miguel.

-              Si puges sol, sense pujar-te al bracet, et deixarem pujar – va dir el pare. – Podràs agarrar-te de la mà amb  Maria.

Abans que acabara de dir-ho,  Miguel i Maria ja estaven corrent a la fila per a pujar al campanar.

Aquell va ser un dia dels més emocionants en les seves vides. Van arribar on estaven les campanes: dues grans, dues mitjanes i una de més menuda. Segons el guia, van saber que tocaven electrònicament i cada campana sonava amb una nota musical diferent. Mentre les miraven, va sonar un quart de dotze (una campanada) i van veure com funcionaven i la seva connexió amb el rellotge del campanar que estava més amunt. Va ressonar tot.

-              Sort que només ha segut una campanada -  va dir papà.

Miguel i Maria agarrats de la mà, miraven al.lucinats la complexa maquinària de ferros que entraven i eixien per darrere del rellotge.

-              Campanes -  va dir Maria mirant-les per totes parts.

-              ¡Campanes!-  va dir Miguel.

En veure a la iaia li va dir Miguel.

-              Ja he vist les campanes.... hem pujat dalt del campanar....

-              ¡Campanes! ¡Per fi ho has dit bé!