EL GOSSET I EL SEU ÓS DE PELUIX

Era una vegada un gosset de infantil tres anys que tenia un ós de peluix gran i sedós. Pareixia un ós de veritat.  Estava tant content i orgullós de tenir-lo que el va portar a l’escola per a ensenyar-lo als altres alumnes. El nou joguet prompte va cridar l’atenció dels altres companys i companyes de classe. Un company més menut que ell li’l va demanar per a jugar però el gosset no estava disposat a renunciar al seu osset  preciós i bonic:

- No, és meu. Si te’l deixo l’embrutaràs i el trencaràs.

El company se n’anà molt trist. El gosset va continuar jugant i presumint d’aquell joguet nou. Aquell matí es va fer molt llarg i, en acabar les tasques de classe, el gosset va començar a avorrir-se. Va sentir necessitat de jugar amb els joguets que havien portat els altres companys i companyes de classe. Va arrimar-se a veure si el deixaven jugar però ningú li va fer cas. Es va quedar molt trist.

En això que se’n va recordar del xicotet al qual no li havia volgut deixar el seu joguet. Va anar a buscar-lo. Li va demanar perdó. Li va deixar el joguet i van jugar junts tot aquell dia i molts més. Encara són amics.

 

A ningú ens agrada que ens manen ni ens donen ordrers com militars.  Als menuts tampoc. Tant grans com menuts tenim necessitat d’emocionar-nos, comprendre i de sentir la necessitat de fer les coses per nosaltres mateix. Inventar una història és una altra forma de dir les coses i va molt més lluny que unes paraules seques i buides.