TITETA TAMBÉ ÉS DE LA FAMÍLIA

Als nostres menuts i menudes els encanten els animals. Els pares i mares ens  esforcem en aconseguir-los, en la mesura de les nostres possibilitats, una mascota que compartisca estos moments d’innocència i tendresa que només es tenen una vegada en la vida... Avui  jugarem a inventar-nos contes sobre les nostres mascotes... podem començar amb esta història.

 

A papà no li agradaven els animals de pèl perquè embrutaven la casa. La mamà volia que el xicotet Miguel tinguera mascotes perquè sabia que li feien molta il.lusió. Com a últim recurs van comprar una parella de periquitos, Tito i Tita. La mamà i el fillet van intentar ensenyar-los a parlar i que participaren de la vida familiar. L’únic que van aconseguir va ser que van formar una família entre ells, que es van passar els seus dies donant-se besets, van pondre molts ous, van mirar la tele,  van menjar  pizza i els van unflar les mans a picotades quan  van intentar traure-los de la gàbia per acariciar-los. En resum, va ser un fracàs total;  els animals anaven a la seva.

-   No esperes que un periquito es deixe acariciar com un gos! – deia papà que no volia animals a casa.

-      Jo vull un gos...-  demanava Miguel.

-      Noooooooo!

Mesos després Tita morir. Tito estava trist. Moguts per la necessitat van decidir comprar-li una altra Tita II i com que era l’aniversari de Miguel li la van regalar:

-              Vaja poca substància de regal.... jo volia un gos.

-              Noooooooo!

Van anar a posar-la a la gàbia i Tito ja no estava. S’havia escapat pel balcó.

-              Què fem ara amb aquest animal?- va dir la mamà.

-              El que vulgues. Ja saps que no pots esperar res d’ella – va dir el fillet.

-              Espereu!  Tinc una idea – va dir el papà, el que no li agradaven els animals.

La va agarrar amb les mans i, amb la sorpresa de tots, Tita II es va deixar, la va soltar pel menjador... el va recórrer tot volant. Tenia unes plomes precioses. Finalment, li va agarrar vergonya i es va amagar darrere d’una cortina.

-              És molt bonica! – va dir la mamà.

-              Titetaaa! – va cridar Miguel.

-              Només és un bebè... – va dir papà.

Quan Titeta va tornar a la gàbia tenia la poteta trencada. La van portar al veterinari, la van cuidar, li van donar molletes a la boca, vitamines....en un mes Titeta es va convertir en el bebè de casa....  es deixava agarrar, no picava i feia jocs amb Miguel que la perseguia per tota la casa  i pel garatge.

   El papà i la mamà també estimaven a Titeta i la portaven damunt del muscle quasi tot el temps... Titeta només anava a la gàbia per menjar i per a fer les seves necessitats. En les pròximes festes i aniversaris Titeta també hi participava, anava de muscle en muscle i tot el món li donava alguna cosa....

A Titeta li encantava eixir al jardí al muscle de mamà,  mai se li va ocórrer fugir. Un dia la mamà i el fillet se la van emportar damunt del muscle  en cotxe a ca la iaia.

-              Quin animal més bonic! – deia la iaia mentre la passejava per la casa. – Veus, ací viu la iaia...

La visita va ser un èxit. Els iaios van quedar-se meravellats amb Titeta. Finalment, quan estaven pujant al cotxe, el xiquet estava tant content que va posar la música forta... Titeta, que no havia sentit tant de soroll abans, es va esglaiar i va volar... va volar lluny i va desaparèixer del xiquet i de la mamà....

-              Què has fet? -  va cridar la mamà.

-              Jo no sabia....   – va dir Miguel entre llàgrimes.

Durant uns minuts tots dos van quedar-se immòbils  intentant mentalment tornar el temps arrere. Però... tot seguia igual.... Titeta havia  desaparegut voltant.... Miguel i la mamà es van abraçar i van esclatar a plorar. La iaia els va dir:

-              A què esteu esperant?.... Aneu a buscar-la...

Miguel i la mamà se’n van anar corrents en direcció que se n’havia anat la Titeta... un quilòmetre  més enllà, la van trobar enganxada al parabrisa d’un cotxe, esperant-los i tremolant de por. Mamà la va cridar i Titeta va volar-li al muscle. Tots tres es van besar i se’n van anar a casa.

Titeta, l’animalet de la qual ningú esperava res, s’havia convertit, gràcies a la seva bondat i al seu esforç, en un membre més de la família. Tots tenien clar que, voluntàriament, mai se n’aniria però el seu cervell era molt xicotet i, si la soltaven a cel obert, podria perdre’s i no saber tornar. Miguel va aprendre amb aquesta experiència que no podem prejutjar  ningú sense conèixer-lo, que no hi ha dos éssers vius iguals, que tots mereixem l’oportunitat de treballar per aconseguir les coses però tots /totes tenim unes limitacions que hem de tenir en compte.