De xicotet, Lluís passava llargues temporades amb els iaios a la masia quan tenia vacances a lescola i també els caps de setmana. Les raons eren moltes i variades: perquè sa mare es llevava un gran pes de damunt donat que el xiquet era un bala perduda; perquè els pares estaven més lliures per treballar i avançar feina endarrerida; perquè els iaios savorrien sense ell, els pobres estaven malaltissos i no podien fer ja molta cosa; per últim, perquè al xiquet li encantava fer pillaries i recórrer-se aquells barrancs de punta a punta amb la bicicleta. Normalment no solia hi anar sol ja que anava a buscar a Marieta, la xiqueta dels masovers del costat; també solia jugar amb uns cosins que visitaven els seus iaios de pasqües a rams però com mai sabia quan apareixerien no podia comptar amb ells per a les seves aventures. Marieta sí que no li fallava mai, la pobreta estava tan solitària que només veure aparèixer Lluís salegrava de tal manera que no li importava jugar sempre al que Lluís volia. Amb els iaios també feia allò que li abellia, especialment amb el iaio al qual li tornava anys de vida.
La masia era una casa antiga ben conservada, situada al peu de la muntanya. No tenia mai llustre perquè estava quasi tot el dia a lombra daquesta. La natura li donava lesplendor que el sol li negava. Al cim de la muntanya estaven les coves, bé coves de refugi de pastors quan plovia o bé amagatalls que quedaven de la guerra civil. Lluís i Marieta preferien les segones donat que tenien més per a regirar i més lloc on perdres. Els primers anys els acompanyava el iaio encara que no poguera entrar als forats que ells arribaven...On sí que anava sempre el iaio, sobre tot quan eren xicotets, era a buscar espàrrecs entre la verdor dels copiosos arbres del tancat durant les vacances de Pasqua. Els tancats, que no eren altra cosa que bancals dametllers i oliveres que shavien ermat, eren del seu propietari, encara que els espàrrecs eren de tots. Un altra cosa era que Lluís acaçara a Marieta bombardejant-la amb les bellotes de lalzinar que havia arreplegat en un sac mentre buscava espàrrecs. Marieta tampoc es quedava curta. A cap dels dos se li acabava la metralla en tota la vesprada. El que Marieta no tolerava era que Lluís li nacertara una de ple. No pegues tan fort, bèstia!. El iaio els renyia si es passaven amb les bellotes podria voler-les recollir per als porcs. Prou sabien els xiquets que lamo del tancat feia anys que no tenia porcs... Altres vesprades, els xiquets jugaven a amagar-se entre els arbustos que punxaven però que no feien mal. I si no feien això, corrien entre els ginebres que els feien pessigolles. Més a baix estaven els bancals de blat, sègol i altres cultius que, quan estaven groguets i madurs, feien goig als agricultors, i, també, als xiquets que els agradava perdres entre el blat i trobar-se com si dun laberint es tractara.
A baix de tot hi havia un barranc per on passava la rambla que arrossegava aigua cada dos o tres mesos quan plovia molt. Si laigua no portava molt de corrent Lluís anava a jugar amb la seva gosseta xicoteta Karina. Jugaven amb laigua i saltaven de pedreta en pedreta, es posaven perduts de fang, però sho passaven de bé. Karina era una gosseta mol entesa que feia tot el que Lluís li deia... ja shavia encarregat el iaio dentrenar-la. Quan la rambla es tornava a eixugar, Lluís anava a buscar les pedretes que laigua havia arrossegat en companyia del seu gat Blanquet que era mans i ximple com ell a soles. Si no trobaven cap pedreta bonica per a portar-li al iaio, Lluís es dedicava a fer enrabiar-se al gat, li feia pessigolles a la panxa i el gat feia com si li mossegara i arrapara però sense clavar-li les ungles ni els queixals. Blanquet ja sabia que al xiquet no havia de fer-li mal. Un altre assumpte va ser el dia que Blanquet dormia a cama solta amb la cua penjant. Lluís no va poder evitar la temptació destirar de la cua com si fóra una campana a veure si el gat feia meuuu, però aquella vegada el gat va fer ufff i li van dhaver de posar dos punts a la mà de Lluís de lesgarrapada que es v a endur. Des daleshores mai més va molestar al gat mentre dormia.
El iaio li va ensenyar a Lluís coses molt útils com comptar de cap sense llibretes ni calculadores, a lestil antic. També li va ensenyar a buscar bolets, els que eren bons per a menjar i els que no, quan un bolet corria perill de ser verinós i quan no. També anaven a buscar caragols amb Tona, la seva ànega que era molt mansa i graciosa. Tona es tornava boja pels caragols closquimolls i li agradava cabussar-se dins de les basses que havia deixat la pluja. A Lluís també li agradava xafar les basses, per això lànega i el xiquet se nanaven junts a buscar caragols, ella es menjava els casqui-me-les i ell ficava els altres dins del sac o del poal. Anar a buscar bolets era una altra història ja que com quasi sempre coincidia amb la temporada de caçar, el iaio es carregava lescopeta amb la seva cartutxera i senduia la gossa de caça a la qual anomenaven Lleugera perquè quan en veia una llebre anava com un llamp a per ella. Probablement en tota la temporada no trobarien més de dues dotzenes de bolets ni el iaio caçaria més de dues llebres (amb paella estaven de bones!), però ells gaudien amb la moguda.
La iaia sempre deia que : Primer lobligació i després la devoció. No tot era devoció a casa dels iaios. Era necessari anar tots els dies a lhort a portar tomàquets , una lletuga denciam i una ceba per lensalada; un grapat de bledes o espinacs per a fer lolla amb ossos de pernil i botifarres que encara quedaven de la matança; unes poques fulles de col per als conills; de vegades collien també unes plantes de fulles carnoses anomenades verdolagues i que podien servir per a posar-les a lensalada o per a donar-les als porcs; també collien unes poques fulles de remolatxa per a fer el sopar a les gallines ponedores i a la Tona. La Tona, lànega, capitanejava el grup de gallines que anaven soltes tot el dia pel barranc i només acudien al corral a sopar i a dormir. Vivien tranquilles quasi sempre, menys quan Lluís es posava una disfressa que shavia fet amb una pell de rabosa i les acaçava per tot el barranc. La feina de lhort es feia en un tres i no res ja que quasi sempre anava Marieta a acompanyar-los, la pobra savorria com una ostra al no deixar-la anar al camp perquè sa mare volia que es criara com una senyoreta de les de la capital. Quan acabaven la feina de recollir la verdura, Lluís i Marieta jugaven a amagar-se, els seus amagatalls preferits eren ficar-se entre el fenàs i gitar-se entre solc i solc de patateres. Aquell hort que el pare de Lluís cuidava amb tant de mirament per a que el iaio gaudira en la seva vellesa era també un lloc per a que Lluís i Marieta jugaren a rebolcar-se pels cavallons i solcs que son pare havia fet. Per a ells rebolcar-se pels solcs era un suau massatge al cos.... quan lhort estava sembrat i no podien rebolcar-se, anaven a la bassa de regar a caçar culleretes i ficar-les en un pot. Lluís tenia un pot i Marieta un altre. De tant en tant les culleretes desapareixien misteriosament dels pots. Era el iaio que les tornava a la bassa, elles també tenien dret a viure i a créixer. Quan Lluís era xicotet tenien un mul blanc que pegava voltes a la sènia i solia portar una sàrria amb dues bosses, a luna ficaven a Lluís i a laltra un sac de patates o el que fóra. Més endavant van vendre el mul i la sènia funcionava amb un motor de llum. Quan es feia tard, el iaio, Lluís i Marieta ho carregaven tot dins dun bolquet de mà i se nanaven a casa. Com el iaio anava amb gaiato (un primer i dos després que tinguera latac), eren els xiquets els que conduïen el bolquet de mà, el problema era que lagarraven un de cada mànec i arrancaven a córrer, el menjar pegava tantes voltes dins del bolquet que arribava a casa mig marejat. El iaio els deia: No corregueu, que caureu! Però quan sallunyaven, esclafia a riure i pensava: Què més dóna! A la panxa encara sha de triturar més.
El dia que anaven els cosins al mas era festa grossa. Aleshores sí que jugaven a gust a amagar-se i, com que el mas estava ple damagatalls... el que millor els coneixia era Lluís. Com creixia tan primet, cabia al lloc menys pensat. De vegades samagava al paller. Com era tan llest, mentre el buscaven al paller sescapava pel finestró que donava a la teulada i canviava damagatall. Altres vegades samagaven als dormitoris, entre el somier i el matalàs, dins larmari o baix dels llits. Un altre lloc preferit per amagar-se era la golfa, dalt de tot de la casa que servia de traster. Una vegada Lluís es va ficar dins duna caixa i li va posar la tapa després; vinga fer força i la caixa no sobria. Sort que se li va passar pel cap de tirar-la. Va fer soroll i van poder traurel dallí. Des daleshores mai més es va ficar dins duna caixa de fusta. On sí que samagava moltes vegades era baix dels canyissos on es eixugaven les figues, o també dins dels sacs dametlles...els cosins també tenien molta picardia i sempre es trobaven. El millor de tot era contar-ho als amics descola.
No sempre estaven els cosins. Quan només estaven Lluís i Marieta podien jugar a futbol o a nines. Un dia Marieta va voler fer jugar a Lluís a nines, sen va anar un moment i va deixar-lo passant-los pena, en tornar va veure un munt de braços, cames, cossos i cames despullats; Lluís les havia desmuntades totes i les havia desmuntades en peces. Estava tractant de tornar-les a muntar com si fóra un trencaclosques... Marieta es va enfadar una miqueta molt i més quan Lluís li va dir: Açò de jugar a nines pot ser mol divertit... al pobre iaio li va tocar tornar a muntar els caps, braços i cames a les nines. Des daquell dia van jugar sempre a futbol quan estaven sols al mas ja que Marieta no va deixar que Lluís sarrimara mai més a les seves nines.
Quan Lluís estava acabant lescola bàsica el iaio es va morir i la iaia, desvalguda, sen va anar a viure amb ells. Lluís tenia més interès per la seva colla damics que pel camp: Sense el iaio no té sentit anar al camp es deia. Va créixer molt ràpid, va estudiar pocs anys i es va casar molt jove. Molt prompte va tenir xiquets. Ara està vivint a la ciutat, té un treball provisional i estudia com un desesperat per traures unes oposicions... mentrestant, els seus pares, ara jubilats, han convertit lantiga masia en un xicotet xalet. Son pare, ara iaio, va a lhort tots els dies per fer alguna cosa, no sembla massa entusiasmat perquè ja no es veu en forces per a treballar i el seu fill Lluís està deixant ermar les terres. Lluís mai ix de la ciutat ni deixa els seus fills anar al camp amb els iaios, en lloc daixò tenen una xica llogada per a fer-se càrrec dells i aguantar les seves pillaries. No paren en tot el dia, diu sa mare. Tenen a qui semblar-se diu Lluís. Però cap dels dos està dacord en deixar-los anar al camp amb els iaios els dies que no tenen col.legi a que es desfoguen... tenen por a que els passe alguna cosa: Amb el que costen de criar... i si cauen!....hi ha tan poca higiene al camp!.... i si es perden?. Així i tot, només van al xalet dels iaios quan el pare i la mare estan lliures: un o dos dies a lany. El temps que passen allí, sa mare està tot el temps amb el cor en la mà corrents darrere dels xiquets, sense perdrels de vista : No siga cas!
El pare i la mare de Lluís, que ara són els iaios, estan molt sols i molt avorrits. Quantes vegades han pensat en parlar-li al seu fill i dir-li: No ten recordes ja dels bones estones que vas passar al mas del iaio, els jocs amb la Marieta, les coves de la muntanya que exploràveu, els espàrrecs dels tancats, els laberints entre els sembrats, o els passejos que donàveu amb els animalets cap ací i cap allà? Però fill meu, no veus que nosaltres ja no podem treballar i aquesta soledat ens està matant? Nosaltres necessitem afecte, vida al nostre costat, sentir-nos útils per alguna cosa... i ells, pobres xiquets, tot el dia tancats en el pis, quina ratera!, els xiquets necessiten córrer a laire lliure, gaudir de la natura... com podeu ensenyar als vostres fills a respectar i protegir la natura si ni tant sols aplegaran a conèixer-la? Sí, els agradaria dir-li-ho, però no ho faran perquè saben que posar-se en la vida dels fills és mal assumpte, és millor esperar que ells es donen compte. Esperem que no tarden molt!
