Blogia

Pilar Bellés Pitarch: Enseñar y aprender, un juego que no acaba nunca... un cuento... una ocasión.

CONTEM LES ESTRELLES

CONTEM LES ESTRELLES

L’hora de la sesta o de relaxar als nostres xicotets i xicotetes pot ser un moment de molta fantasia i imaginació que ens pot servir per a relaxar-nos tots i sentir-nos com si volarem amb un núvol tant els educadors com els alumnes.

Era una vegada un xiquet que no podia dormir. Necessitava la llum encesa. Sa mare li va deixar una llum encesa. Va tancar els ulls.

Va veure una llum verdeta que es dividia en cinc estrelles. El xiquet portava un cavall blanc i les saltava: una, dues, tres, quatre, cinc.

Va veure una llum blava i una altra de roja. Les dues es van dividir amb estrelles. Ell, amb el seu cavall blanc, les saltava alternant, una de blava, una de roja, una de blava, una de roja.... fins que es van acabar.

Va aparèixer una llum lila que es va dividir en tres.  Després la llum blanca i la rosa van fer el mateix. El xiquet, amb el seu cavall blanc incansable, va saltar-les de tres en tres. Primer les tres estrelles lila, després les tres blanques i , finalment, les tres estrelles rosa.

El cavall estava molt cansat i el xiquet també.  Es van gitar damunt la gespa verda i fresca on no feia ni fred ni calor i s’estava tant bé que es van quedar adormits.

UN GATO MUY ESPABILADO

UN GATO MUY ESPABILADO

Nuestros pequeños llegan a un momento en que deben despegarse de nosotros. Debemos dejar que resuelvan sus propios problemas tanto en juegos como en sus relaciones con los demás, vigilando lo que hacen y sólo intervendremos si realmente es necesario. Cuentos como éste animan a nuestros pequeños a ser autónomos y, a la vez, creativos.

Era  la hora de merendar. Gatito tenía un delicioso plato de leche, que la dueña de la casa le había ofrecido por su buen comportamiento,  servido ante él. ¡Buen apetito, Gatito! se dijo a si mismo y pegó su primer lametón a la leche. Sin saber de dónde, apareció un ratón:

-  ¿Me das un poco?

-  No, pórtate bien y gánatelo.

El ratón se fue enfadado.  Llegó un perro.

-  Dame tu merienda.

-  No, pórtate bien y gánatela.

-  O me das tu merienda o ya puedes empezar a correr...

Entonces el gato tuvo una idea para librarse de aquel par de pillines que no querían trabajar.

-   ¡Ratón! -  gritó. - Puedes  beber de mi leche.

El ratón que no se había ido del todo, apareció en seguida. Se abalanzó sobre el plato como loco. El perro estaba observándolo con cara de ira:

-  Ya puedes correr, ladrón...

El perro estuvo persiguiendo al ratón por toda la casa. Mientras tanto, Gatito se bebió pausadamente y sin sobresaltos la leche que tanto le gustaba y que tanto le había costado ganarse. 

Cuando se cansaron de correr, el perro y el ratón volvieron. El plato de leche estaba vacío y Gatito dormía la siesta plácidamente en su cesto. No volvieron a meterse con él.

 

L'OVELLETA QUE NO SABIA PARLAR

L'OVELLETA QUE NO SABIA PARLAR

L’arribada de nouvinguts i nouvingudes que no parlen la nostra llengua és una situació que ens trobem sovint. Una manera de convèncer als nostres alumnes  que els han de tractar bé i ajudar-los és mitjançant contes... Si el protagonista del conte ho fa, per què no ho he de fer jo?

Una ovelleta va anar per primera vegada a l’escola a aprendre a parlar, a escriure i a ser educada.

-         Hola! – li van dir el cavall i el gosset.

Ella com que no sabia parlar va contestar:

-     Beeeeee.

El cavall i el gosset se’n van anar decebuts. 

Prompte l’ovelleta va aprendre a parlar i a saludar. En passar pel costat del cavall i el gosset els deia:

-  Bon dia!

-  Beeeee! - li contestaven, un poc enfadats encara.

La Senyo va ensenyar al cavall i al gosset una lliçó de bona educació: Contestar adequadament quan et saluden. Ser amables.

Al dia següent, l’ovelleta va saludar-los de nou:

- Hola, bon dia!

- Bon dia! - van contestar ells.

No van tardar molt en fer-se amics.

COSQUILLAS

COSQUILLAS

Las cosquillas son un recurso infalible para hacer reír a nuestros pequeñines y pequeñinas. El problema es cuando ellos deciden vengarse  y a los mayores nos toca fingir que las tenemos cuando, en realidad,  ya hace tiempo que dejamos de sentirlas. Un cuento de cosquillas  siempre provoca risa y es un buen recurso para hacer un montón de trabajo después. Se puede también  representar en un teatro y hacer que los alumnos inventen muchos cuentos sobre cosquillas. Seguro que todos y todas tienen algo que contar.

La familia de conejos solía hacer la siesta todos los días al mediodía. El pequeño Conejito sólo dormía cinco minutos. Se despertaba y se aburría. Entonces se dedicaba a hacer cosquillas con su colita a su mamá, su papá y a sus hermanos mayores.

Con su colita piiiiiis, piiiiiis, piiiiiis.... les hacía cosquillitas a la nariz. Los demás lo apartaban.

-  ¡Quita! ¿Qué es ese olor tan raro? -  decían antes de darse la vuelta.

Conejito volvía a la carga con otra tanda de cosquillas.

-  ¡Ahhhhhhhhh! ¡Fuera!...

La sesión de cosquillas duraba media hora todos los días. Para Conejito eran los momentos más divertidos del día... pero los demás estaban un poco hartos y decidieron vengarse. Se escondieron un spray de  líquido picante a cada uno. Cuando Conejito se les acercó para tocarles las narices con la colita: pisssss, pissssss, pisssssss, pisssssss...

-  ¡ Ahhhhhhh! ¡Cómo me picaaaaaa! ¡Cómo me duele el culeteeeeeee!....

Conejito estuvo toda la tarde corriendo. Aquella tarde pudieron dormir una larga siesta.

EL PARDALET EDUCAT

EL PARDALET EDUCAT

Les bones maneres i la bona educació a l’hora de parlar i dirigir-se a la gent són per als educadors com un tresor que tenim l’obligació de trobar cada dia i , al dia següent, els nostres fills /alumnes ja han perdut... altra vegada a buscar-lo i trobar-lo... així tots els dies.  Un conte diferent cada dia pot fer la nostra faena més agradable per les dues parts.

Hi havia una vegada un pardalet blanc i marró. Era molt simpàtic i educat, com li havia ensenyat sa mare. Un dia va aprendre a volar. Va ser molt emocionant, va veure per primera  vegada pobles, camps, boscos, camins, carreteres i altres animals dels que només havia sentit parlar als seus pares. 

Portava hores volant i va sentir molta fam. No tenia res per a menjar, els seus pares estaven lluny i estava massa cansat per tornar a casa. Va pensar: Em quedaré un poquet descansant i després tornaré a casa.

Es  va quedar reposant a la barana d’un balcó. Mentre reposava, va veure uns periquitos bonics com ell, que jugaven dins d’una gàbia. Com que era molt educat va anar a saludar-los:

-  Hola, sóc Pardalet i avui he aprés a volar.

Els periquitos es van emocionar de saber els llocs on havia estat el pardalet. També de saber  com era la vida al seu niu quan encara no sabia volar. Els periquitos li van ensenyar el gronxador i les pilotes que tenien. A Pardalet li van agradar molt.

Com que era tant simpàtic, el van invitar a menjar i a aigua. Gràcies a la seua bona educació, Pardalet va poder menjar i tornar a casa. 

LA TELE QUE NO QUERÍA LLAMARSE

LA TELE QUE NO QUERÍA LLAMARSE

La empatía, la capacidad de ponernos en el lugar del otro, no es algo con lo que se nace, sino que se desarrolla a partir de las experiencias vividas o con cuentos como el que sigue. A veces nos gusta más lo que tienen los otros y sentimos envidia de sus cosas sin llegar a valorar lo nuestro.  Sólo el día que seamos capaces de ponernos en la piel de  otra persona y saber cómo se siente, nos valoraremos a nosotros mismos...encontraremos ese tesoro escondido que pasamos por delante todos los días pero que aún no hemos visto.

En la tienda de muebles había una tele a la que no le gustaba su nombre. Todos los días se preguntaba por qué con la cantidad de nombres bonitos que había, tenía que llamarse Tele. Haciendo uso de sus derechos constitucionales, se cambió el nombre.

 Decidió llamarse Lámpara. Pasó un comprador:

- ¿Cómo te llamas?

-  Lámpara.

-  Haz luz.

La tele se encendió y se apagó.

- No me sirves - dijo el comprador. Se fue.

Se volvió a cambiar el nombre. Decidió llamarse Cortina.  Pasó otro comprador:

-  ¿Cómo te llamas?

-  Cortina.

-  ¿De qué color eres?

La tele moslró sus mejores imágenes de colores.

-  No me gustan las cortinas que cambian de color - dijo. Se fue.

Decidió llamarse Armario.  Pasó otro comprador.

-  ¿Cómo te llamas?

-  Armario.

-  Abre las puertas.

La tele no sabía abrir las puertas. En realidad no tenía ni puertas.

-  No me gustan los armarios sin puertas - ,  y añadió el comprador enfadado - ¡Esto es inaceptable! Con lo bonita que estaría llamándose Tele y buscándose nombres raros...

La tele fue a hacer su última solicitud para cambiarse el nombre.

-  Piénsatelo bien. Ya no podrás hacer más solicitudes.

-  Puede anularlas todas -  dijo la tele. - He decidido quedarme con mi nombre.

Pasó un comprador.

-  ¿Cómo te llamas?

-  Tele.

-  Enciéndete.

La tele se encendió y mostró sus mejores imágenes de colores.

-  ¡Qué tele más bonita! ¡Me la llevo!

La tele fue muy feliz con el comprador y su familia, muy orgullosa de su nombre que la definía como ser  individual y diferente a todos los demás en el mundo. 

LA VACA RATLLADA

LA VACA RATLLADA

Cada vegada tenim més immigrants a les nostres terres o persones especials a les quals els costa relacionar-se per a ser acceptades. La majoria de les vegades no és culpa de la resta de la gent sinó de elles mateixes que es cohibixen i no gosen a plantar cara al món... amb un conte com aquest pots trencar el gel.

Hi havia una vegada un poble on totes les vaques eren blanques a taques negres. Només hi havia una vaca blanca  sense taques en tota aquella regió. Estava molt trista perquè no volia ser diferent. L’endemà anaven els de la televisió a fer un reportatge sobre la ramaderia i les vaques. Anaven a gravar al seu estable. 

Per tal de no cridar l’atenció va anar al pintor a fer-se pintar taques negres. El pintor va  fer-li taques amb unes restes de pintura que li havien sobrat:

-  Et durarà fins que et dutxes.

-  Serà suficient - va dir la vaca-. No em dutxaré fins que no se’n vagen els de la tele.

Per fi va arribar el dia tant esperat. Van anar els de la televisió a fer el reportatge sobre les vaques. També va passar el que ningú esperava. Quan estaven gravant amb la càmera es va posar a ploure amb força. En   un moment ho va deixar tot  fet una ruïna.

Les càmeres van seguir filmant després de la pluja i, amb tanta confusió, ningú es va donar compte del que havia passat.

Quan el reportatge va eixir per la televisió,  van començar les cridades per telèfon ; tots volien veure  la vaca ratllada. Com que la pluja havia caigut sobre la pintura, aquesta havia destenyit , havia relliscat i s’havia mesclat amb el pelatge blanc natural de la vaca formant unes ratlles que havien cridat la curiositat de tots els teleespectadors.

És curiós, una vaca que no volia cridar l’atenció per ser diferent, va ser famosa com  la vaca ratllada. L’amo explicà l’anècdota per telèfon a tothom. Encara així, va rebre moltes visites i tots els animals de la  granja  la tractaven amb respecte i consideració. No estava tant mal allò de ser diferent, des d’aquella experiència va estar molt orgullosa de ser com era.

EL DRAGÓN QUE SE RESFRIABA

EL DRAGÓN QUE SE RESFRIABA

Había una vez un dragón que sólo sabía dormir panza arriba. Movía la cola para dormirse plap, plap, plap... removía la sábana y se destapaba.  Al día siguiente achiiiiiiis....  estaba resfriado... lo llevaban al médico y había que ponerle una inyección....

-  No debes destaparte por las noches, cariño - le decía su mamá - si no te vamos a tener que pinchar todos los días.

-  Tranquila, mamá. No lo haré más.

Era fácil decirlo. Pero a la noche siguiente, cuando se dormía. Con la cola plap, plap, plap... i al día siguiente achiiiiiiis... otra inyección, otra tirita. Llegó el día que tenía el trasero lleno de pinchazos y tiritas.

-  Mamá, me duele el culete.

-  Prueba a dormirte de lado.

Lo probó. Estaba tan cómodo durmiendo de lado que ya no le dolía nada, ni siquiera se le movía la cola, ni la manta. Ya no volvió a resfriarse más...

-   Mamá, creo que los dragones no duermen de lado...

-  Pero tú sí... a dormir.

A partir de este cuento podemos crear mucha curiosidad y preguntas sobre seres mitológicos. Buscar información por la enciclopedia o por internet. Incluso a hacer un proyecto de trabajo sobre dragones. Puede servir también para que no se destapen y respiren mejor las largas noches de invierno cuando nuestros pequeños están resfriados.

EL PEIXET DE COLORS

EL PEIXET DE COLORS

A totes les edats, especialment a l’etapa infantil es pot promoure la humiltad com a forma de ser, d’aconseguir les coses, d’agradar a la gent, de tenir amics i amigues, de ser una gran persona... pots porvar amb contes com aquest.

Peixet era de color blau, taronja i verd. No sols era molt bonic sinó també molt presumit. Li agradava nadar  per la mar  i moure la seua cueta quan passava pel costat d’animals menys afavorits en quan a color. Era molt cregut i presumit. Es considerava la més bonica de les criatures. Pensava que totes les criatures de la mar envejaven els seus colors i no es refiava massa de ningú.

Un dia peixet va passar nadant  i  el cranc li va estirar la  cua:

-  Deixa’m en pau! -  li   va dir cridant el peixet.

Va pegar una volta per la mar. En tornar, li van tornar a estirar la cua:

-  Et pegaré si no deixes de molestar-me.

Se’n va anar a nadar. El cranc li va tornar a tocar la cua. Quan anava a pegar-li el cranc li va dir amb veu  d’esglai:

-  Jo només volia jugar.

-  Ah! A què?

-  A bous.

Van jugar  bous. El cranc feia de bou  i  el peixet torejava. Ho van passar molt bé. Des d’aleshores anaven a  buscar-se a diari per a jugar. El peixet va comprendre que això de presumir i no parlar-se amb ningú no era tant divertit com jugar tots els dies i tenir amics.

 

¡A LA MESA!

¡A LA MESA!

Comer de todo, especialmente fruta y verdura, en la etapa infantil, puede ser una pesadilla o un juego. Vamos a intentar que sea un juego creando un cuento cada día e intentando que nuestros pequeños / pequeñas se identifiquen con el protagonista del cuento.

 

Había una vez un pollito que vivía muy feliz en su nido con su familia. Le encantaba jugar encima de su alfombra.  Cada vez que jugaba, sacaba todos los juguetes y los esparcía, después elegía a qué jugar. El problema era la hora de recoger.

-  Cariño, recoge los juguetes- le decía la mamá.

-  Déjame un poco más...

-  ¡Yaaaaaaaaaaaa!

Los recogía en cuanto la mamá se ponía seria. En cambio, a la mesa, acudía siempre a la primera en cuanto oía el grito:

-  ¡A la mesa!

El pollito se lavaba las manos, se ponía el babero y se iba corriendo a comerse su arroz con gambas (se dice una comida que guste al niño / niña).  Veía un vídeo de dibujos de Caperucita Roja (se dice el nombre del vídeo favorito del niño / niña, a veces ven el mismo vídeo repetido durante mucho tiempo a la hora de comer, no importa) y, finalmente, dormía una siesta con su mantita.

Aquel día era diferente porque la mamá había preparado una comida nueva, lentejas (se pone el nombre de la comida nueva que queramos introducir o de una comida que no le gusta).

- Mamá, el arroz está negro. Se ha quemado...

-  Son lentejas.

-  ¡No las quiero! ¡Quiero arroz con gambas! ¡Nooooooooo!... me voy a ver el video y a hacer la siesta...

Aquel día el video estaba desenchufado y su manta de hacer la siesta no estaba.

-  ¿Qué pasa, mamá?

- Los chiquitines que comen de todo tienen video y siesta, además crecen sanos y fuertes. Los que no lo hacen tienen serios problemas...

-  Está bien, las probaré. Pero sólo una cucharada....

El pollito se comió una cucharada, luego otra... le gustaron tanto que se comió dos platos.

A partir de ese día el pollito comió lentejas, fue probando más y más comidas... acabó comiendo de todo. Creció muy fuerte. Y además tuvo muchos videos, muchos juguetes y muchos amigos (aquí pondremos las cosas que le gustaría tener al niño o la niña).

LA GALLINA RICA

LA GALLINA RICA

Hi havia una vegada una gallina amb molta sort. Tenia bona salut, l’alimentaven bé i sempre trobava companyia quan la necessitava.

Tenia el  privilegi de poder triar cada dia en qui volia jugar.  Encara que normalment les gallines ponen un ou cada dia, ella, com que estava millor dotada, en ponia  dos.

 

Uns quants ponedors més enllà  hi havia una altra gallina que no tenia sort. Estava delicada de salut i, com que mai se’n recordava de menjar, estava mal alimentada.  Per més que intentava pondre ous, no li’n eixia cap i ningú volia jugar amb ella.

 

Un dia la gallina rica va pensar  que havia jugat amb totes les gallines del corral menys amb aquella gallineta trista que mai  s’alçava del  ponedor i va sentir curiositat per ella:

- Vens a jugar? -   li va preguntar.

-  No, no puc.

-  Per què?

-  No tinc ou. Sempre feu jocs amb els ous i com no me’n ix cap, no puc.

La gallina que tanta sort tenia, sense pensar-ho dues vegades, li va donar un dels seus ous. Van poder jugar tota la vesprada a cuidar els seus ous i als jocs habituals que a les gallinetes tant els agraden.

Totes les gallinetes del corral van estar encantades de la nova incorporada al grup de jocs i van agrair-li a la companya el seu esforç per  incorporar-la.

Mai més va hi haver al corral cap gallina sense ou, perquè des d’aleshores tothom va compartir els seus ous.

L’ ambició de les coses materials i l’alegria de compartir s’enfronten cada dia en les situacions quotidianes. Amb molts contes com aquest i molta paciència tal vegada podríem aconseguir que els nostres xiquets es decidiren per compartir la majoria de les vegades...

¡BUEN PROVECHO!

¡BUEN PROVECHO!

Era la hora de merendar, la hora de ir al parque, comerse el bocadillo y jugar un rato con los columpios y los amigos de la escuela. Hacía un par de semanas que Miguel había hecho un par de amigos nuevos. Se trataba de dos perros adultos pero muy pequeñitos, de raza indefinida que un vecino sacaba a pasear todos los días.

Desde hacía un par de semanas Miguel les  propinaba todo tipo de caricias y carantoñas, les rascaba la espalda, les daba miguitas de bocadillo, los abrazaba... durante media hora o más Miguel jugaba con los perros todos los días. Hubiera seguido así durante mucho tiempo a no ser por lo que pasó ese día.

Los humanos tenemos días que estamos de mal humor. Los perros además tienen dientes y, a veces, poco control sobre su fuerza. Uno esos perros chiquitines, el más feo, que era de un color marrón grisáceo,  pasaba por uno de esos días. Se abalanzó sobre Miguel, le quitó el bocadillo y le mordió a la mano.

El perro estaba vacunado. El mordisco era sólo un rasguño de nada. El dueño castigó al perro enseguida y quiso quitarle el bocadillo. Però la mamá no le dejó:

-  Deje que se lo coma. ¡Buen provecho! ¡No pasa nada! ¡Tranquilo! Me temo que no ha sido culpa del perro...

Desde aquel día Miguel no volvió a arrimarse a más de un metro de un perro. La mamá hacía que merendase antes de jugar y el dueño de los perros no dejaba que se los niños tocasen  a sus perros. El más agradecido fue el perro, que cada vez que se cruzaba con Miguel movía el rabo como diciendo: Gracias.

A los niños les encantan los perros grandes y peludos. Son para ellos como peluches gigantes. La mayoría de los que sacan de paseo son inofensivos y nunca han hecho daño a nadie. Pero no debemos olvidar que son animales y, que por muy mínima que sea, siempre existe la posibilidad.... hay que ir con cuidado.

 

EL GOSSET I EL SEU ÓS DE PELUIX

EL GOSSET I EL SEU ÓS  DE PELUIX

Era una vegada un gosset de infantil tres anys que tenia un ós de peluix gran i sedós. Pareixia un ós de veritat.  Estava tant content i orgullós de tenir-lo que el va portar a l’escola per a ensenyar-lo als altres alumnes. El nou joguet prompte va cridar l’atenció dels altres companys i companyes de classe. Un company més menut que ell li’l va demanar per a jugar però el gosset no estava disposat a renunciar al seu osset  preciós i bonic:

- No, és meu. Si te’l deixo l’embrutaràs i el trencaràs.

El company se n’anà molt trist. El gosset va continuar jugant i presumint d’aquell joguet nou. Aquell matí es va fer molt llarg i, en acabar les tasques de classe, el gosset va començar a avorrir-se. Va sentir necessitat de jugar amb els joguets que havien portat els altres companys i companyes de classe. Va arrimar-se a veure si el deixaven jugar però ningú li va fer cas. Es va quedar molt trist.

En això que se’n va recordar del xicotet al qual no li havia volgut deixar el seu joguet. Va anar a buscar-lo. Li va demanar perdó. Li va deixar el joguet i van jugar junts tot aquell dia i molts més. Encara són amics.

 

A ningú ens agrada que ens manen ni ens donen ordrers com militars.  Als menuts tampoc. Tant grans com menuts tenim necessitat d’emocionar-nos, comprendre i de sentir la necessitat de fer les coses per nosaltres mateix. Inventar una història és una altra forma de dir les coses i va molt més lluny que unes paraules seques i buides.

PAPÁ , ¡HAY TARTA DE CHOCOLATE!

PAPÁ , ¡HAY TARTA DE CHOCOLATE!

Eran las vacaciones de Navidad. Papá se pasaba muchas horas conectado al ordenador, no paraba de encontrar información por internet... se le olvidó hacerles caso al niño y a la mamá. La mamá y el niño estaban  aburridos, muy aburridos... quisieron distraerse. Se les ocurrió una idea... el niño gritó:

-   Papá, ¡hay tarta de chocolate!

El papá dejó el ordenador. Fue corriendo a la cocina. Abrió todos los armarios, la nevera, los cajones de la mesa...luego miró a la mamá y al niño y vio que estaban arreglados para salir. Se fueron de paseo.

Al día siguiente:

- Papá, ¡hay tarta!

Papá tardó mucho más en acudir ya que tenía que cerrar un montón de programas que tenía abiertos en Internet. Ya llegó con los zapatos de paseo porque creía que le estaban engañando.  Se fueron de compras.

El tercer día ya no sabían que sorpresa darle a papá. La mamá y el  niño compraron una tarta navideña de chocolate de verdad. Lo llamaron.

-  Papá, ven. Mamá ha comprado una tarta de chocolate....

-  Ahora no -  dijo papá -  Estoy haciendo algo importante. Esta tarde iremos donde queráis. Estoy ocupado... podéis comeros la tarta.... jaaa, jaaa, jaaa....

-  ¿En serio, papá, podemos comérnosla toda?

- En serio - dijo el papá riendo. No se creía ni una palabra.

La mamá y el niño se comieron toda la tarta. El papá, cuando vio los restos se arrepintió mucho de no haberles hecho caso. Pensó otra vez les haré caso a la primera cuando me llamen...

Esta clase de cuentos son útiles para impulsar la colaboración  de ambos padre y madre en la casa y en la educación de los hijos. Estamos en una sociedad cambiante y con muchos estímulos. Estos temas de relaciones familiares debemos tratarlos con mucho tacto y respeto ya que hay muchos tipos de familias y situaciones personales. Antes de contar un cuento de este tipo hay que estar al tanto de estas situaciones personales. Es importante mirar a la cara a los niños cuando les contamos estos cuentos. Si por acabar el cuento se le borrase la sonrisa a un niño, se podría dejar sin acabar o cambiar el final... primero las personas y luego los cuentos.

EL SOL I LA LLUNA ES VOLIEN CASAR

EL SOL I LA LLUNA ES VOLIEN CASAR

La difícil tasca d’educar pot resultar inclús divertida si li trobem el punt. És com trobar una agulla en un paller però quan s’aconsegueix no hi ha paraules per a descriure la immensa satisfacció que això representa. Estic parlant del punt en el qual l’educador està educant, els / les alumnes estan aprenent valors i tot el grup està immers en un món d’imaginació i fantasia en el qual tots ho passem bé i aprenem. És tant important portar-se bé que podria impedir inclús una boda...

El sol i la lluna es volien casar però no podien. El sol eixia de dia i la lluna eixia de nit i no es trobaven mai. Els havia dit un mag que l’única manera d’aconseguir-ho era que un xiquet, (una xiqueta o una classe) tu, estiguera un dia sencer portant-se bé. Només els quedava de temps una setmana.

El dilluns el xicotet Miguel no va arreplegar els joguets i sa mare es va enfadar. No van poder casar-se.

El dimarts Miguel no va voler rentar-se les dents després de menjar. Sa mare es va enfadar. No van poder casar-se.

 El dimecres Miguel no volia dutxar-se. Va anar  per les males. No van poder casar-se.

El dijous Miguel no va menjar sol i li ho va haver de donar sa mare. Tampoc es van poder casar.

El divendres va anar un company de classe a jugar a sa casa i Miguel no li va deixar els joguets. Sa  mare va haver d’obligar-lo a compartir. Tampoc es van poder casar el sol i la lluna.

El dissabte Miguel va oblidar estirar la cadena del water i d’apagar la llum. El sol i la lluna no es van poder casar.

Només li quedava un dia al xiquet per portar-se  bé. Tu creus que ho va aconseguir? Jo crec que sí. Durant tot el dia Miguel va ser  bo, va arreplegar els joguets,  va compartir les coses,  va menjar el que li posaven al plat ell sol, va rentar-se les dents, va dutxar-se sense protestar, va estirar la cadena del wàter i apagar la llum després. Quan va acabar el dia, el xiquet va preguntar a sa mare:

- Mamà, avui m’he portat bé?

-  Sí, molt bé.

Ho havia aconseguit. Per fi, el sol i la lluna es van casar.

Per experiència us puc dir que en els primers anys d’infantil els agrada que se’ls conten aquest tipus de contes cada dia, per a dormir-se, a classe... els xiquets i les xiquetes senten la necessitat de crear el seu propi conte i contar-lo a més gent. El més bonic d’aquest conte és que, per moltes vegades que el contem, cada vegada canviarà perquè cada dia és diferent i cada persona és especial.

UNA SERPIENTE MUY PILLINA

UNA SERPIENTE MUY PILLINA

Casi todos los niños y niñas pasan por la época de los dinosaurios. Los últimos cursos de infantil y los primeros cursos de primaria sienten fascinación por estos animales, su enorme tamaño y sus grandes dientes. Es el momento ideal para comenzar a inventarnos historias  sobre estos animales. Estoy segura de que las historias creadas con la colaboración de los niños, como la que sigue a continuación, tiene algo especial que la hace diferente de las creadas por adultos. Algo que se pierde con la edad y que a los adultos ya se nos había olvidado.

 

Había una vez un dimetrodon que era muy simpático y generoso. Cada mañana, después de tomar el sol un buen rato y hablar con todos sus vecinos, se acercaba al  agua y pescaba un pez para desayunar. Aquella mañana había una serpiente observándolo.

-  ¿Me das uno, Dimetro?, por favor.

-   Toma, pescaré otro.

Dimetro le lanzó el pez. Ella se lo zampó de un bocado. Seguía teniendo hambre...

-    ¿Podrías darme otro?, por favor, tengo mucha hambre...

-    Está bien, toma.

-    Quiero otro...

-    Se acabó. Ahora vas y lo pescas tú, guapa.

Como la serpiente no tenía ganas de pescar siguió dando vueltas por la orilla del mar buscando algún dinosaurio inocente que le proporcionase comida.  En eso que vio aparecer a un mosasaurio que acababa de comerse a un pez gigante. Era el momento adecuado.

-   Tengo hambre, Mosa. ¿Podrías darme un pez?

-   Vale, sólo uno. Pero no te acostumbres.

La serpiente se lo comió sin masticar. Seguía teniendo hambre...

-   Otro, por favor...

-   ¿Por qué no lo cazas tú, guapa?

Siguió dando vueltas la serpiente. Los peces no salían solos del agua y a ella le daba pereza entrar a cazarlos. De pronto vio a un tyrannosaurus que estaba devorando una ballena con sus dientes enormes. Ella se le acercó y le sonrió.

-   Me podrías dar un poco, por favor.

Tirano, que era muy fiero, la miró a los ojos, le sonrió, abrió su enorme boca y ...ñaaaaaaaam...

- ¡Comida! ¡Comida! ¡Mucha comida! ¡Bien!

A partir de historias como ésta, creadas con la colaboración de los alumnos y alumnas se pueden hacer actividades como un teatro y luego representarlo para otros grupos. Seguro que les pica el gusanillo de la creatividad y quieren ellos / ellas crear su propia historia también. La ilusión, la imaginación y la creatividad forman parte de nosotros y nosotras, especialmente de nuestros niños, basta con mover unos hilitos para que aparezcan. No tengas miedo ni pereza...tú puedes...verás lo bien que te sientes después.

UN ARBRE SENSE NOM

UN ARBRE SENSE NOM

Cada dia comença diferent. Inventar un conte cada nit abans de dormir-nos o cada dia abans, durant, a al final del treball rutinari fa que la il.lusió mai se’n vaja de les nostres vides. La constància és necessària tant en xiquets com en adults. Podem potenciar-la a través de contes com aquest que podríem aplicar a Educació Infantil 5 anys.

 

Era una vegada un arbre que no tenia nom perquè no estava pintat. Va passar una formigueta.

- Com et diuen- li va preguntar la formigueta.

- No ho sé, no estic pintat- va contestar l’arbre.

- Et cridaré Pomera-  va dir la formigueta.

- Val, però m’has de pintar- va contestar l’arbre.

Amb moltes ganes li va pintar uns punts rojos. Després va començar a pintar-li les fulles però es va avorrir i se’n va anar a jugar amb uns amics.

Un gos va passar per allí. Li va donar llàstima l’arbre i va seguir pintant-li fulles.

- Podries ser un cirerer. A mi m’agraden molt les cireres, saps?

Però al gosset el va cridar sa mare per a berenar i se’n va anar.

Un bou també va passar per allí i es va parar però tampoc va acabar de pintar-lo  perquè ell volia convertir-lo en una perera ja que es passava el dia menjant peres. Li van agarrar ganes de córrer i  va fugir corrents.

Només un xiquet (es diu el nom del xiquet /a al qual contem el conte) que ja havia acabat de  berenar i li agradava fer les coses bé, va seure i el va acabar de pintar. El va convertir en un taronger ( es pot dir el fruiter que ell / ella vulga) ple de taronges com les que li agradaven a ell.

Des d’aleshores l’arbre sempre va tenir nom. Es va quedar amb el nom que li va posar el xiquet perquè va ser l’únic que va ser constant i va acabar la faena. Com hem de deixar avui la faena?...a treballar.

 

A BIT OF FANTASY FOR EASTER

A BIT OF FANTASY FOR EASTER

New ideas and imagination are always welcome as well at home as at school. You enjoy yourself while you work and your children develop their imagination and learn quickly in a pleasant way.

You can invent a poem or song for each new event. Children like breaking the daily routine. Poems or songs can be followed by corporal movements, a choreography or a dance to perform in a festival, for example.

When Easter, for example, you can adapt the music of a traditional song  and change the words. The difficulty depends on your children’s level. Then, you invent a choreography and  perform it for someone. The effect could be like that:

Easter rabbit.

Easter rabbit.

Where are you?

Where are you?

Bring us eggs for Easter.

Bring us joy for Easter.

Never stop.

Never stop.

Saint Valentine's Day

Saint Valentine's Day

For Saint Valentine students like writing poems in red hearts. One for each member of their family (mum, dad, brother, sister, granny, grandad) or their friends (boyfriend, girlfriend...).

Love for me

Love for you

You are my friend

I love you

Do you love me?

Yes, I do.